RECEPTES DE TARDOR AMB PEUS DE RATA

 

Ara és el temps de les blaves, esclata-sangs, blan- quets, rossinyols, ceps, etc, però molt poques vegades es parla de plats on es destaca el Peu de Rata groc (Ramaruis au- reus), que és el de més qualitat gas- tronòmica. Tots els peus de Rata es poden menjar, no n’hi ha cap de mortal, però sí que tots són dis- cretament tòxics intestinals, és a dir, provoquen diarrees. Uns en gran quantitat i per tant no con- vé menjar-los perquè les diarrees poden ser tan intenses que poden provocar deshidratació, i d’altres com el Peu de Rata groc, és molt poc tòxic si no es menja en massa quantitat. Idò avui presentaré dues maneres molt poc ha- bituals de menjar-los, ja que quasi bé sempre els consum- im com un ingredient més als arrossos o deus acompa-y nyant la carn, pollastre o conill. Són receptes de na Ma Àngels de Santa Creu (Alt Urgell).

PEUS DE RATA AMB CONSERVA 

Hem de rentar prèviament els Peus de Rata, re- tirant la terra, fulles de pi o d’altres arbres, de pedretes, etc. que sempre hi ha dins les rami cacions; després els passam per davall un raig d’aigua de cisterna i els deixam escórrer del tot una bona estona ns que estiguin ben secs. Després els tal- lam en làmines de no més d’un cm de gruix. Posam una olleta d’ai- gua a bullir i quan ar- ranqui el bull hi tiram els Peus de Rata; els hi deixam un minut que quedin escaldats. Els traiem i els escorrem ns que quedin ben secs sense gens d’aigua. Els posam dins un bol gran i hi afegim tres o quatre alls tallats a trossets, tres o quatre fulles de llorer trossejades, un grapat de bolletes de pebre; si no en tenim dues o tres pessigades de pebre bo en pols, sal al gust, mig tassó d’oli d’oliva verge i un tassó de vinagre de xerès de vi negre. Ho remenam i ho deixam que s’impregnin dels sabors que hi hem afegit, i així ho deixam entre 12-24 h. Passat aquest temps anam omplint pots de vidre de mida mitjana, ben pitjats i quan són ben plens hi tiram unes cullerades dels suc que ha fet ns que arribi al coll del pot, llavors hi tiram a sobre un raig d’oli que ho tapa tot. Tancam el pot ben fort i ho deixam al rebost. Al cap de tres o quatre setmanes ja en podem menjar. Per ass- aborir-los bé, els menjarem com a vermut abans de di- nar acompanyats d’un vi negre d’anyada. Un plaer pels sentits. I en tenim per quasi bé tot l’any ns a la propera temporada.

PEUS DE RATA ARREBOSSATS

És una molt bona manera de moenjar-ne; a més tenen un gust molt especial i de textura molt tendra que si un no ho sap, no endevina que està menjant, semblen cervellets arrebossats. Netejarem els Pues de Rata de la terra, pedretes i fulles del bosc i després els passarem per davall un raig d’aigua de cisterna. Els deixam escórrer ns que estiguin secs, i després els tallam en llesques d’un dit de gruix. A part preparam unes llesques de pa torrat pas- sat pel rallador ns que quedi farina, o també rallar ga- letes d’Inca i fer-ne farina. Dins un plat fondo hi remenam un ou fresc. Quan ho tenim tot al punt, posam una paella al foc amb oli d’oliva i quan estigui ben calent anam ar- rebossant els trossos de Peus de Rata, passats per l’ou i després per la farina i ho tiram a la paella. En uns pocs minuts ja agafen color i els traiem i els deixam escórrer d’oli dins una palangana amb un paper absorbent davall. Ja ho tenim llest per menjar com acompanya- ment d’unes costelles fetes a la brasa o d’uns tall de llom a la planxa. Segur que serà un plat digne de canonge, i si tenim un tassó de vi negre de Binissalem, serà com sentir música de convent. Bon profit.

 

 

                                                                  ARRÒS DE BROU AMB …..

 

Arròs amb brou de… (menjar oblidat al fons dels caixons de la conservadora) Ja sé que sona una mica estrany el títol d’aquesta recepta, però és la realitat que ens passa molt sovint i que convé saber apro tar. Com cada estiu, les provisions de menjar congelat de l’hivern s’acaben i s’apro ta el que queda per consumir-ho i fer net. Bé, idò això és el que ha passat. Dins un caixó hi hem trobat un tudó de la cacera del novembre passat, un bon grapat de peus de rata i tres esclata-sangs trossejats. En veure aquest tresor, se m’obriren els ulls com dues tomàtigues, tot pensant com podria gaudir-ne. I com que aquests dies passats han caigut unes gotes de pluja i vaig apro tar per anar a cercar un grapadet de caragoles que pasturaven, ja tenia tos els ingredients per fer una arròs amb brou que segur que seria com música celestial. Preparació de les caragoles: durant quaranta-vuit hores dins un pot amb farina perquè netegin la tripa i després uns bons rentats amb aigua fresca de cisterna ns que no surti gens de bava. Posats dins un cassolí per donar-los un bull per ofegar-los i enganar-los perquè sigui fàcilment extraïble la carn amb un escuradents a l’hora de menjar. Preparació de la resta dels congelats: primer descongelam el tudó deixant-lo fora de la gelera des de la nit abans, amb el fetge, el ventrell i altres vísceres prèviament netejades al moment de conservar-lo i també els bolets, i una vegada descongelats, trossejam l’au en set o vuit parts. Preparació: Passam per la greixonera amb un petit raig d’oli d’oliva els trossos de carn, remenam de tant en tant unes quantes voltes ns que quedin marcats; ho reservam. Amb el mateix suc fregim una ceba tendra blanca nament trossejada, a foc lent ns que quedi ben dauradeta i s’hagi reduït a més de la meitat. Després hi tiram una tomàtiga ben madura prèviament pelada i ben trossejada i feim el sofregit, tot afegint-hi un raig d’oli d’oliva i un pessic de sal. Quan el sofregit estigui fet, hi posam aigua de cisterna i hi afegim la carn del tudó i deixam que faci xup-xup durant uns tres quarts d’hora. Comprovam que la carn sigui cuita i és el moment d’afegir-hi els menuts, els bolets i les caragoles i deixam que bulli uns vint minuts a foc lent. Recti cam de sal i d’aigua. Passat aquest temps, hi tiram l’arròs i en uns vint minuts ja està fet. El servim ben calent malgrat que sigui temps d’estiu; aquesta menja demana aquest respecte. Tot ben acompanyat d’un vi rosat bren fresc, posem per cas del Pujol de Maria, que ajuda a gaudir d’uns moments únics. Després del dinar urgentment posam música de Richard Wagner, per exemple el tercer acte del Ride of the Walkyries i i ens deixam endur per la màgia d’una migdiada solemne.